logo ebreguia

Una aproximació a les Terres de l'Ebre

Les Terres de l'Ebre i el Priorat així com la franja del Matarranya ocupen la part més meridional de Catalunya i s'estenen pels dos costats del riu Ebre, des que deixa Aragó fins que vessa les seves aigües a la Mediterrània.

Es troben a la cruïlla dels països catalanoaragonesos, en relació directa amb la Catalunya Vella i els terres de Lleida, com amb el País Valencià i l'Aragó.

Amb un relleu molt accidentat a l'interior (Ports de Tortosa-Beseit, serres de Pàndols, Cardó, Llaberia, Montsant...), altures més suaus al nord-oest i àmplies planures al litoral, és un territori de contrastos entre el riu, el mar i la muntanya.

Els seus pobles configuren un espai cultural propi esdevingut de les relacions comercials amb l'Ebre, via de comerç i comunicació entre l'interior i la Mediterrània, d'intercanvis humans i un passat bèl.lic comú.

- La riquesa del seu patrimoni és producte d'importants assentaments ibèrics, la influència fenícia i grega, el llarg domini romà, l'esplendor i expansió d'Al-Àndalus i més de 800 anys de presència de la cultura islàmica, les repoblacions amb gent vinguda del Pirineu, els dominis templer i hospitaler, el poblament de la costa i el Delta per pescadors i agricultors valencians, l'integritat del territori i el paisatge, la fertilitat de la terra i un riu ple de vida.

- La pèrdua d'una bona part d'ell es deu a les constants invasions, lluites i conquestes interculturals (romans, visigots, àrabs, cristians...), les expulsions injustes i genocides de la població morisca i les terribles destruccions ocasionades per les guerres contemporànies i modernes, com la fatídica Batalla de l'Ebre... i ara, l'amenaça continua en pro d'un "progrés" desmesurat (centrals nuclears, Plan Hidrológico Nacional...).

Identitat territorial

Ibèria (o País de l'Ebre, o Terres de l'Ebre) és una regió natural constituïda en unitat social dins l'àmbit del món antic, justificada per la dinàmica de la mediterrània i concretada per la la via de penetració continental que esdevenia l'Ebre, mantenint la ruta pel Segre i la Garona per tal de connectar amb Occitània. Aquest plantejament explica una realitat cultural constant pel curs de tres mil.lenis d'història.
La definició regional no se'ns fa palesa fins a l'època de domini romà i de constitució de la diocesi episcopal, ara fa dos mil anys: del Coll de Balaguer al riu Palància (Almenara-Sagunt) i a l'interior el curs del Guadalop al sud de l'Ebre i la confluència del Segre-Cina al nord.
La Ibèria visigoda i la Tortosa islàmica responien a aquesta mateixa demarcació, la darrera amb un emirat independent de tal magnitud cultural i transcendència que àdhuc avui encara no ha estat prou entesa i valorada.
.../...
L'Ebre, amb una acció multisecular, terraplenà aquell gran estuari que havia constituït el port marítim més important de la Mediterrània occidental i la ciutat perdia la funció de porta continental; la meitat meridional de la regió havia estat incorporada al marc polític de València; part de les àrees de l'interior s'afegien a l'Aragó i les septentrionals a Lleida i a Tarragona mentre els interessos de la societat civil es dissipaven davant les conveniències dels dominadors.

Ramon Miravall
Doctor en Filosofia i Lletres
EL PUNT (30-2-2000)