Benvinguts al Centre d’Art Joaquim Mir del Palau de Miravet, un espai en honor a la figura del gran pintor català on s’exposen diverses còpies de l’artista i vibren amb la llum i el color de l’Ebre.
On el riu es troba amb la roca
i el cel s’emmiralla a l’aigua
en un esclat de colors…
Història
El Palau de Miravet és l’edifici civil més emblemàtic del Cap de la Vila i ocupa un lloc privilegiat davant mateix del riu Ebre, presidint l’entrada al poble vell.
L’obra original es remunta al segle XIV essent el palau i residència del comanador de l’Orde de l’Hospital, senyor del castell, en ser dissolta l’Orde del Temple. Durant la Guerra dels Segadors pateix greus danys i és reconstruït al segle XIX després de la desamortització de Mendizábal, i passa a mans privades.
El 2008 és adquirit pel seu propietari actual i es posa en marxa el “Projecte Mir a Miravet” amb la restauració i condicionament per convertir-lo en centre d’art i casal d’hostes dedicat a la figura del pintor Joaquim Mir, qui residí i dedicà part de la seva obra a Miravet entre 1929 i 1930.
Des de 2016 està obert a les visites i és casal d’hostes per a artistes i persones sensibles a l’art i el paisatge.
La sala Mir del Palau
El Palau disposa a la primera planta d’un saló noble convertit en galeria d’art, on es mostren vàries reproduccions de reconeguts quadres de Joaquim Mir, entre ells Fantasia de l’Ebre II (cedida pel Museu Reina Sofía de Madrid).
La sala Mir s’obre al paisatge a través de dos balcons i una gran balconada, enlairada sobre del riu. I, oberta de bat a bat, l’espaiosa sala s’omple i vibra amb la llum de l’Ebre, que entra a dojo dotant els quadres de la vida que el pintor respirava in situ.
L’apoteosi de Joaquim Mir
A l’entrar al Palau, ens reben unes andurines dansant entre una pèrgola en trompe-l’œil i un paviment hidràulic de rajoles decimonòniques que continuen i canvien de disseny al pujar per l’escala, ajudats de la barana de forja i fusta d’olivera i una sanefa amb motius florals (recuperats partint de l’original) fins al primer pis.
Tal com hi arribem, la mirada es recrea en la decoració mural que continua ascendint amb una composició de frescos neobarroca i modernista al voltant d’una còpia del retrat de Joaquim Mir pintat per Casas, dins una motllura de Jujoll i tota una apoteosi d’amorets, que sostenen una esfera simbòlica; entre ells, dos representen a Santiago Marsal (propietari) i Joaquim Marsal (copropietari i autor de la recreació).
Sota un cel amb esteles de núvols de Montserrat, tret d’un quadre d’en Mir, naveguen per l’Ebre l’Amadeo llaguter i els seus sirgadors cap a Fantasia de l’Ebre II.
De Joaquim Mir ben bé podem dir que fou el major dels paisatgistes i l’autèntic Pintor, dedicat tota la vida a la pintura, i de quina manera! El Pintor que reflecteix la llum, l’esclat dels colors i la vida d’un país.
I a Miravet, on va trobar l’arcàdia amb què tant es va sentir identificat, hem volgut donar-li un merescut reconeixement.
D’aquí sorgeix el Projecte Mir a Miravet que estem materialitzant al Palau de Miravet. Un projecte somiat fa temps i en el que posem tota la il·lusió, perquè l’art i la cultura artística han de formar part del nostre patrimoni, com a poble, i identitat, com a país.
Joaquim Mir a Miravet
Fantasia de l’Ebre II (Museu Reina Sofía, Madrid)
Miravet fou per a Joaquim Mir una de les seves “campanyes pictòriques” més productives, amb unes 38 teles que va vendre amb èxit.
Fins i tot va guanyar la Medalla d’Honor a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb dues teles pintades a Miravet: Fantasía del Ebro i Pueblo sobre el Ebro, número de catàleg 46 i 47, respectivament.
El pintor va fer dues estades al poble, les més llargues fora de Vilanova, entre 1929 i 1930.
La imatge pictòrica del conjunt del Cap de la Vila i el seu tipisme extraordinari el va atraure de tal manera que va enregistrar una filmació inèdita on es pot apreciar com era la vida quotidiana i la navegació fluvial a l’època.
Aquesta filmació ha estat restaurada per la Filmoteca de la Generalitat i es pot veure a l’exposició del Palau i a l’Església vella de Miravet.
La força de l’obra i l’estil de Joaquim Mir es fonamenta en la seva llarga i personal visió mestra i experimentada del paisatge, el domini de les múltiples variables del color a base de taques i masses de pigments purs que sintetitzen l’aparença real vorejant molt sovint l’abstracció. Un estil que ens porta al cap la pintura impressionista.
Força incomprès entre els seus contemporanis, el vitalisme i la independència de l’artista barceloní fa de l’obra de Mir massa modernista, massa simbolista, massa contra tota norma. Perquè anava més enllà de l’impressionisme. Es desbordava. Per això, Eugeni d’Ors escrigué: “Drama de l’impressionisme. En el primer acte bull. En el segon acte es recull, magistralment. En el tercer acte es corromp. El primer porta el nom de Domènec Carles. El segon, Ricard Canals. El tercer, Joaquim Mir”. I es que Mir no seguia cap norma: ni les de l’impressionisme, ni les del modernisme, ni les del noucentisme. Mir era Mir.
Arnau Puig arribà a dir que, en aquell projecte de país, “en Mir, l’arrauxat i el salvatge, com en Gaudí” no hi cabien.
Per la mateixa raò inexorable, un nou projecte de país no s’entén sense el seu reconeixement.
