Terrissaire és aquell que treballa la terra argilosa i l’afaiçona, quan és pastada, amb l’ajut del torn, per després coure-la al forn (1.000ºC). L’elecció de certs esmalts i vernissos, el tipus de terra, la coloració rogenca que li dóna després de la cocció i la destinació dels objectes d’ús domèstic li donen una categoria dintre de la ceràmica que el distingeix d’altres pobles de tradició i es diferencia, doncs, del ceramista, del rajoler, etc.

És un treball personal, individualitzat, quan va treballant la peça amb les seves mans i sense cap més estri que uns trossets de canya i un filferro; familiar, pel que fa a les estones que s’ha d’ajudar la família; i en equip, quan s’uneixen dos o tres canterers per donar foc quan arriba el treball de coure la fornada.

A Miravet els terrissaires han estat anomenat canterers, però això no vol dir que només facin cànters, sinó gerres, cossis, pitxells, torretes, etc. Però, el cànter és l’atuell més comú de la seva artesania. El canterer miravetà converteix un pilot de fang en una sèrie de peces per a l’ús de la llar, a la vegada que serveixen de decoració, amb les seves línies airoses, esveltes i elegants, fent que una peça pugui lluir-se sense deixar de prestar servei pràctic i utilitari.

Els canterers treballen el llot del riu barrejat amb l’argila, amb aigua calenta i de nit, per tal de poder-ho fer a porta tancada amb la qual cosa eviten que es glacin la pasta i les mans! En aquestes circumstàncies, fan el treball en dues seccions: des de les nou o les deu del vespre, i de les dues de la matinada fins que clareja. Segons diuen els vells, aquesta precaució tradicional prové del fet que les hores esmentades tenen una temperatura més adequada que les del matí; sens dubte, a la nit no hi ha oscil·lacions tèrmiques com durant el dia.

Els canterers de Miravet tenen cinc forns terrissaires. Les seves especialitats eren, bàsicament, dues: les grans gerres i els catúfols; l’una i l’altra van néixer de les necessitats de la regió. La tasca terrissera segueix els capricis del temps. En un any de secada els torns no paraven de fer catúfols i els forns de coure’n; en canvi, en època de pluja, falta gent per abastir gerres que és feina més empipadora.

Les gerres grans es fan en tres sessions, tantes com pisos tenen; en grandària només els fan competència els cossis bugaders. Però, la terrissa si es vesteix, es mostra senzilla amb els tons crus com de carn nua. Aquesta mercaderia solia ser venuda amb carros i amb arriers, ja que la producció era un encàrrec de veïns del poble. La venda es duia a terme pel mateix terrissaire que s’encarregava de portar el plat a taula.